Alforja , alforges

Alforja, alforges o alforjes.

 

Alforja de palma (Mallorca)

 

(DCVB)

Conjunt de dos sacs formats d'una sola peça llarga de roba doblegada pels dos extrems i cosida pels costats, amb la boca llarguera, a fi que, posats sobre l'espatlla d'una persona o l'esquena d'una bístia, pengi un sac a cada banda; cast. alforjas. Les fan de diferents mides i de diverses robes (cotó retort, cànem cru o ordit, etc.); algunes són per portar-les a l'espatlla, amb una bossa penjada davant i l'altra darrera, els treballadors del camp, captaires i altres, per dur-hi provisions o eines; altres van col·locades sobre l'esquena dels animals de peu rodó. Item dues alforges d'estam sotils, inv. any 1523 (Alós, Inv. 42). Unas alforges de vaca, doc. a. 1562 (Segura Hist. Sta. Col. 198). Dos frares de Sant Francesch | ab les alforjes, Costa Agre terra 18. Girau vos ses alforges, posàu-vos darrera sa bossa que duis ara davant, i sa de davant posau-la-vos darrera, Alcover Rond. vii, 72. «Frare d'alforja: lego profeso mendicante» (Martí G. Dicc.).—En rigor, una alforja és cada una de les bosses que formen el dit conjunt; per això aquest s'anomena quasi per tot en plural: alforges. Però a certes regions es diu també en singular: alforja, significant tota la peça.

—Per extensió, es diu també alforja una bossa de palma que duen penjada a l'esquena (Mall.).

Loc.—a) Amb les alforges a les mans, hi ha qui es mor de fam; ho diuen del quí no sap aprofitar-se del que li convé i que està en son poder.—b) Fer-se una alforja: no fer cas ni preocupar-se de res (Martí G. Dicc.).—c) Dur sempre l'alforja al coll: viure previngut (id. ibid.).

—d) Preparar (a algú) l'alforja: preparar-li allò que és necessari per un viatge; met., parlant d'un malalt, preparar-li la mortalla (id. ibid.).

—e) Tindre prevenguda l'alforja: tenir la butxaca plena (id. ibid.).

—f) Per a eixe viatge no calen alforges: ho diuen per expressar la ineficàcia o inutilitat de certa ajuda per una cosa determinada (València, Vinaròs).

—g) Propòsits d'alforja: propòsits volanders, ineficaços (Mall., ap. Aguiló Dicc.).

—h) Tirar-s'ho tot a les alforges: tirar-s'ho tot a l'esquena, no fer cas de res (Labèrnia-S. Dicc.).

—i) Ficar los peus a les alforges: dir coses sense solta, que no vénen a lloc (Aladern Dicc.).

—j) Treure els peus de l'alforja: perdre tota consideració o respecte (Labèrnia-S. Dicc.).

Fon.: əɫfɔ́ɾʒəs (Barcelona, Puigcerdà, Martinet, Conflent); aɫfɔ̞́ɾʧes (València, Tamarit); aɫfɔ̞́ɾʤes (Alacant, Alcoi, Castelló, Maestrat, Fraga); aɫfɔ́ɾʒes (Andorra, Organyà); əwfɔ́ɾʒəs (Vic, Torelló, Lluçanès); əwfɔ̞́ɾʒəs (Bal.); əwfɔ́ɾʒis (Sta. Col. de Q.); awfɔ́ɾʒes (Lleida, Artesa de S., Oliana); aɫfɔ́ɾʤɛ (Sort); aɫfɔ́ɾʤe (Fraga); aɫfɔ́ɾʤa (Dénia); aɫfɔ́ɾʧa (Alzira); awfɔ́ɾʤɛ (Pla d'Urgell); ufɔ́ɾʒə (Banyoles).

Intens.

—a) Augm.: alforjasses, alforjotes.

—b) Dim.: alforgetes, alforgeues, alforjons.

Etim.: de l'àrab al-ẖurj, mat. sign. («organes» en R. Martí Voc.; «besace, sacoche en laine pour mettre sur un bât, une selle» en Beaussier Dict. 162).

Luis Arrufat, agüelo sebeta

Escrit original de Juan Carlos Abella, rabosí, de Valderrobres.

Avui me apetix fe una cosa que considero mol nesesaria, una de eixes coses que fas y que algu por di y per que avui? Pos per que si, per que me done la gana, potse per que es un día de impas esperan que escomenson les festes y no ting masa faena, y per que me apetix mol feu avui, aixi qué vach per faena. Avui vull  rendi un merescut homenatge a una persona que tenim a este grupo, una persona que nos regale uns escrits maravillosos, que mos regale a tots natres lo seu temps lliure cuan mos fa eixos escrits tan asertats. Escrits en que mos traslade a epoques pasades com si les estiguerem vivin avui mateis, atres vegades mos fa senti los nostres sentimens a flor de piel cuan mos parle del nostre chapurriau, dels nostres arrails, de la nostra identidad. Es per aixo que vull di ben fort pera que tot lo mon me sentigue "ERES MOL GRAN LUIS ARRUFAT ". Practicamen no se res de tu, de la teua vida, ni falta que me fa, acabo de coneixet a les reds socials fa apenes tres o cuatre mesos pero ting la sensasio de que te conec desde sempre, com si fores eixe cusi al que te agrade tan parla en ell encara que sigue de tan en tan, ai  de reconeise que a vegades me sentigo algo egoísta pos es mol lo que trac dels teus escrits, (mos aportes confiansa, seguridat, energía, respete....) y yo encambi no se que te puc oferi, después de mol pensa ai arrivat a la conclusio de enviat algo que sempre va be, algo que te tornem pos tu tame mon dones mol, Luis cada vegada que te fica un comentari o un me gusta te envio un bon cavas ple de cariño, del meu afecte, del de verdat, del que ix desde lo mes fondo del cor. Espero que si pugen afegi moltes mes persones pera que te sentigues vullgut y respetat com no pot se de una atra manera, y mes después de que estos dies al grupo an entrat persones de dudosa respetabilidad, ara mes que mai tenim que valora a aquelles persones que de verdat valen la pena, per la majo virtud que pugue tindre una persona que es la seua calidat humana, y a tu ten sobre per tots los costats. MOLTISIMES GRASIES LUÍS ARRUFAT.