Curiós insidén, misa, San Bartolomé , Beseit

Eva Defior , La Comarca , traduit al chapurriau per Moncho

Avui, domenge , 17 de setembre de 2017, ha passat un curiós insidén durán la misa a la iglesia parroquial San Bartolomé, de Beseit , a la comarca del Matarraña.

Mentres se selebrae la misa en honor a Santa Hilegarda de Bingen , un desconegut ha interrumpit lo sermón del Mosen Foten , tres vegades, negán que foren verdat les paraules del  llibre san  .

Durán lo sermón de Lázaro ressusitat per Jesús, resitae lo mosen :

“Lázaro no está mort, sol dorm, així que quedemos uns díes mes per aquí”.

Y lo desconegut va cridá: "Aixó es mentira !"

Ningú se va atreví a girás, van acachá lo cap, y va continuá lo mosen:

Per aquell tems se selebrae una boda a Caná de Galilea, prop de Nazaret, y estaen allí Jesús, María y los disípuls. Faltae vi , y li va di sa mare a Jesús, no tenen vi. Jesús va contestá, dona, qué mos fot a tú y a mí ? Va di María als mossets, feu lo que ell tos digue.

Ñabíen sis tines de pedra, ficades per a les purificassions dels judíos,de uns sen litros cada una. Los diu Jesús, ompliu les tines de aigua. Y les van omplí arrán hasta dal.

Traeulo ara,los diu, y porteulo al maestresala. Ells lo van portá. Cuan lo maestresala va probá l'aigua convertida en vi, com no sabíe de aon veníe, cride al novio y li diu, tots servixen lo vi bo primé, y cuan ya tots están beguts, lo pijó. Pero tú has guardat lo vi bo hasta ara.

Així, a Caná, Jesús va comensá los seus signos, y va manifestá la Gloria (Borles), y van creure en ell los disípuls. Después va baixá a Cafarnaúm en sa mare, los germans ...

Lo desconegut va saltá, en veu mes alta, aixó es mentira ! , señalán en lo dit al mosen.

Ningú se va moure, van arrupí los muscles, y va continuá lo mosen:

Los milagres de Jesús son numerosos, entre ells tos parlaré avui de dos de ells:

La ressurecsió del chiquet que va caure desde una terrassa. Van acusá a Jesús de habé fet caure al chiquet y ell lo ressusite.

Un sordomut a la Decápolis, al que va saná ficanli los dits a les orelles, tocanli la llengua y dién, Effatá, que signifique 'óbrit'.

Lo desconegut va negá per tersera vegada, aixó es mentira ! , esta vegada en una veu poderosa, pareguda a la de Herodes cuan lo interprete Enrique Segurana Celma de Valdarrores per a Nadal. 

Tots los assistens a misa de domenge van torse lo coll cap atrás a la vegada.

Al radé bang, prop de la portalada de eixida y les escales que pujen al campanari, habíe un home en túnica blanca, abarques y barba castaña. 

Imache de Greg Olsen

Ningú l'habíe vist entra, y ara lo miraen tots com estaquirots. Se va eixecá,va eixí de la misa en pas lento, y se va pedre per lo carré Doctor Fleming de cara al Castellá.

Kim Tomás del bar la plassa y un grup de forastés afirmen que baixae la costa cantán "arriba con el tirolirolí, abajo con el tirolirolero, era un baile de moda en los cuarenta, y ahora en los ochenta, enrolla mucho más". 

Lo grup estae format per Toni, Patxi, Esteban, Marta, Ramón, Andreu, Enric, Xavier, Manolo, José Luis, Oriol, Esther, y los dos nets de Elvira, segons m'ha contat Valentín, un home mol simpátic y charraire que viu an este carré tan empinat que porte lo nom del inventó de la penicilina, Penicillium notatum. 

Este insidén ha sigut comunicat al obispo y al cardenal Omella, de Queretes per a investigal.

Vídeo del Cardenal Omella a Roma , cantán La Palomica de José Iranzo, lo pastó de Andorra

Catalá grups aragonesos no franjolins

Catalá grups aragonesos no franjolins.

https://tempsdefranja.org/territoris/arago/el-catala-en-les-grups-aragonesos-no-franjolins/

Màrio Sasot (capsot y franchiste)

 

Algunes agrupacions musicals aragoneses no originàries de l’àrea territorial de llengua catalana –la Franja-, principalment formacions de música folk, tenen en el seu repertori cançons amb lletres en català o bé temes instrumentals que recullen músiques tradicionals franjolines. Moltes d’estes agrupacions també incorporen en les seues actuacions cançons en aragonès, fent ben visible i posant en valor d’esta forma el trilingüisme del nostre territori i el respecte de les formacions musicals aragoneses a la diversitat de llengües. 

El grup que incorpora més cançons en català és La Chaminera, format pels veterans músics Angel Vergara i Maria José Menal. El primer ha format part altres agrupacions musicals com l’Orquestina del Fabirol o Los Titiriteros de Binèfar i Angel Vergara i Cia, en estes dos formacions també ha participat Maria José Menal. La Chaminera ofereix la possibilitat de fer actuacions íntegrament en català i, per això, ha participat en el Programa Jesús Moncada que ofereix el Govern d’Aragó. En el seu extens repertori interpreten cançons recollides per tota la Franja:’ La Cllavilla’ de Bonansa, ‘Ai, quin fred que fa’ de Tolba, ‘Lo coro de l’astiore’ (estixora) d’Albelda, ‘La ovella modella’ de Tamarit, ‘La gaiteta de Villella’ de Fraga, ‘La mare de Déu vindrà’ i ‘La lluna, la pruna’ de Mequinensa, ‘Romanç de Catalineta’ i el tema instrumental del tradicional ‘Bolero del Pol·linari’ de Favara, ‘Plateret d’enciam’ de Nonasp, ‘Palometa baixa del cel’ de Maella, ‘Albades’ de Bellmunt i Calaceit, ‘Tota la lluna’ cançó de joc de la Freixneda, ‘La balladora quan balle’ de Pena-roja de Tastavins, ‘Folies’ i ‘Lo moixó de Montpeller’ de Mont-roig i ‘Los esclops de Déu’ d’arreu del territori. Bona part del seu ampli repertori en català recupera textos i músiques dels reculls Lo Molinar (1996) i Bllat colrat!(1997) que la pròpia La Chaminera considera com un model a seguir d’investigació literària popular a tots els territoris aragonesos. Els dos músics acompanyen les seues actuacions d’una gran diversitat d’instruments tradicionals que mostren en les seues actuacions als assistents: gaita de boto, tabal, pandero, chicotén, flabiol, culleres, guitarra, requinto… Angel Vergara també ha publicat CDs, llibres i articles sobre la recerca de materials del folklore aragonès.

 

Chicotén és una de les primeres formacions de folk constituïda a la segona meitat de la dècada dels 70 i que va tindre una trajectòria molt breu. El seu segon treball enregistrat en 1979 el titulen Albada de Beseit/Paloteado de Boltaña on apareix l’albada recollida per Arnaudas com a tema instrumental. El 2000 apareix un llibre de petit format i un CD, treball que titulen Chicotén 3. La fiesta en Teruel on hi participen entre altres músics Angel Vergara, Maria José Menal i Eliseo Parra com a coordinador musical. En el CD apareixen diferents temes del Matarranya: una introducció tradicional de la Canyada de Beric instrumental, una ‘Aurora’, localitzada a la Freixneda i una cançó del mayo de la Codonyera totes dos en castellà recuperades per Arnaudas. La Birolla, grup també desaparegut, el seu últim treball enregistrat data del 2003. En Hojarasca (1998) interpreten tres temes instrumentals en què els seus títols fan referència al nostre territori o a la nostra llengua: ‘Mazurka de Torredarques’, ‘Per damunt de la teua finestra’ i ‘Cercavilla de la Ronda Vella’. Un altre grup amb una trajectòria musical breu -1988-2002- és Ixo Rai! que en el seu Con agua al cuello (2001) trobem la lletra d’una cançó en català, ‘Molt de soroll’ i on hi participa fent cors i com assessor lingüístic el cantautor de Saidí Anton Abad com pot llegir-se a la caràtula del CD. L’Orquestina del Fabirol, formada el 1986 a Saragossa i resident a San Chuan de Plan al Sobrarbe, tenen editats fins a nou treballs discogràfics. En Suda, suda, fabirol (1989) amb l’Angel Vergara al grup, enregistren ‘Vals d’Albelda’, ‘Ball dels salvatges’, ‘Mazurca de Moresma de Benabarre’, ‘Tonada d’arribada’ i ‘Ball plla’, tots temes instrumentals. A Zorras, pollos y villanos (1991) interpreten el conegut i popular ‘Ball del poll d’Aiguaviva’. I a Albada al nacimiento (1996) la cançó que s’acompanya amb text ‘L’infantó no vol callar’ extreta del cançoner català. També interpreten a través d’una auca el ‘Romanço de la Catarineta’ ben popular a la Ribagorça. Este grup ens confirma que té més treballs en la nostra llengua però la falta de temps i diners per enregistrar els materials musicals fan difícil l’eixida al mercat de nous CDs. El grup folklòric Aires de Albada, en el seu treball Albadas, jotas y fandangos (1999) inclouen ‘Albades de Mont-roig’ cantades en castellà i recollides i publicades per Arnaudas en el seu cançoner.
El grup Escandallo de Saragossa en les festes del Pilar del 2000 interpretaren una versió cantada de ‘Albada de Beseit’ amb la lletra recollida per Arnaudas. Els Dulzaineros del Bajo Aragón, actius des del 1987, només fan música instrumental i tenen en el seu repertori ‘Ball de Mont-roig’ i les ‘Albades de Bellmunt’. El ‘Ball de totxets de Camporrells’, ‘Arrastrat’ ball tradicional també de totxets originari de Benavarri i ‘Tonada de comiat’, esta última amb lletra, són peces que estan recollides el en repertori que ofereixen els Gaiteros de Ribagorça. Los Titiriteros de Binéfarinterpreten ‘La coqueta dolça’, ‘Quiquiriquí, què fas aquí?’ i ‘Lo ball de la civada’. La formació ribagorçana Els Ministrils de l’Obach, en les Jornades sobre el català a l’Aragó a Barcelona de l’any passat, ens van oferir un concert amb més de la meitat del repertori interpretant cançons en català. Folk metall és la música que interpreten els components de Lurte formació apareguda el 2003 i que actualment tenen cinc treballs discogràfics. A Neopatria (2011) un tema amb lletra en català ‘Parla la mort de mi’ i a Última frontera (2013) ‘Pedres de foc’.

En el projecte musical d’ASCUMA, coordinat per Marc Martí, Sons del Matarranya. I Recopilatori de les Músiques del Matarranya (2007) on un dels objectius era gravar un doble CD, van participar cantant lletres en català els grups aragonesos no franjolins: Prau, Mallacan, Inestables, Dechusban, Manos muertas i Gen.

 

Francesc Serès, Serés, sirás franchista

Francesc Serès, Serés, sirás franchista.

https://www.racocatala.cat/entrevista/40996/cal-voluntat-politica-articular-culturalment-franja

 

 

Entrevista publicada originalment pel Moviment Franjolí

 

Francesc Serés és un escriptor de Saidí, Baix Cinca, i establert a Olot, on treballa com a director de la Residència Faber. Serés forma part d'un grup d'escriptors franjolins en llengua catalana apareguts els últims anys, com Josep Anton Chauvell, la seua conveïna Mercè Ibarz, Jesús Moncada o Carles Terès. "La densitat fa sospitar", confessa rient Serés. En els seus llibres ha deixat immortalitzades moltes històries pròpies de molts pobles de la Franja del meu cul, que, segons Serés, "no s'havien explicat mai". Precisament això, les històries sense explicar, són el que per Serés fan de la Franja un territori tan favorable per la literatura.

 

Què té la Franja que la fa territori d'escriptors?

 

Hi ha diversos factors. El primer, que és una zona que de manera natural ha mirat cap a Barcelona; és on hem anat part de la migració. Una vegada allà, jo vaig descobrir una cultura que no sabia que tenia. Existia una paret de paper, com les dels japonesos. Són parets opaques, però si t'hi recolzes cauen i descobreixes una altra realitat. Llavors, quan tornes a casa et sents en un terreny verge d'històries sense explicar.

I en segon terme, tenir una formació només en literatura espanyola ha permès repensar-nos la literatura catalana. Sense l'obligació escolar podem descobrir la part de la seducció, molt important en la literatura. 

 

Actualment ets un dels escriptors franjolins més reconeguts i premiats. Has rebut un grapat de premis de les lletres catalanes, però des d'Aragó només vas tenir un reconeixement ara fa 15 anys.

 

No és una qüestió personal. És el nivell de deixadesa que tenen amb la llengua, però no només afecta el català. Això és transversal al nivell de protecció que l'Aragó ha donat a altres camps. És un símptoma de la mala gestió cultural, tot i que és cert que en el cas del català existeix una rancúnia històrica perquè ho veuen com una taca. El meu cas és una conseqüència més de la infravaloració del patrimoni propi.

 

És complicat escriure en català i ser reconegut a la Franja?

 

És molt difícil, perquè tot i que és un territori prolífic pel que fa a escriptors, la situació política no és favorable. A l'escola només hi han un parell d'hores de català a la setmana, has de lluitar contra mitjans de comunicació, contra l'administració... A Catalunya tens quatre nivells administratius que vetllen per la llengua: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i la Generalitat. Ací no en tens cap. 

 

Si ets de la Franja, per guanyar-te la vida escrivint en català has de marxar al Principat?

 

Existeixen molts factors: el talent, la sort, l'editorial que et publica... Però sense cap dubte, és més fàcil en un lloc on no has de discutir sobre un fet tan ridícul com el nom del idioma. Allà trobes un ambient favorable, a més d'un camp de coneixement que entra en contacte amb naltres, com la llengua i la continuïtat cultural.

 

Què li falta a la Franja per aconseguir una cohesió cultural?

 

La Franja és un territori sense articular. La gent de Queretes té poc a veure en la gent del Campell. D'una punta a l'altra de la Franja tens quatre hores, però de costat a costat tens deu minuts, i això és molt difícil d'articular. Ha d'existir una voluntat política per superar aquest desavantatge.

 

A la Franja, la unitat política és una cosa, i la cultural n'és una altra.

 

Ací manen des de Saragossa, però això no vol dir que m'agrade ni que no puguem fer mil coses. La política no deixa de ser una convicció molt arrelada. Només demano que deixen escollir a la gent democràticament les seues idees, més enllà de la situació administrativa que tingue. És cert que des del punt de vista pràctic això té conseqüències: la llengua la tenim com la tenim, amb la campanya d'aculturalització, la immigració que arriba i no estàs escolaritzant en català... És una situació molt perillosa. De totes maneres, intento no ser pessimista i penso que el moviment independentista serà positiu per la llengua, perquè si som capaços de crear una protecció d'Estat per al català, tota esta zona participarà d'eixa protecció.

 

A La pell de la frontera tractes les relacions socials i la realitat cultural de la Franja. És una qüestió d'experiències personals o una manera de documentar el territori?

 

Diria que és per les dues raons. Del tema de la immigració, ací no se n'havia parlat més enllà d'alguns articles de premsa. Jo el vaig tractar des de l'experiència que al poble havíem tingut amb la immigració, igual que a La Llitera o al Segrià. És una història que demostra que no hi havia discontinuïtat, podies trobar el mateix subjecte a Saidí i a Alcarràs, a Fraga i a Aitona, a Mequinensa i a Torrelameu. En aquest tema la frontera s'esvaïa i creava un espai molt propici per la literatura. 

A més, ho podíem explicar des de dins en primera persona. Jo vaig sentir la paraula 'globalització' durant els anys 93 o 94, quan estava fent la carrera. Llavors me'n vaig adonar que naltres ja portàvem deu anys globalitzats. Al llibre vaig explicar això, la nostra experiència. Petita i local, però és la nostra. 

 

Amb el projecte que has començat fa poc, la Residència Faber, què podeu aportar a la cultura nacional?

 

No teníem un espai com aquest, una residència institucionalitzada per atraure talent d'arreu del món per a que interactue amb el d'aquí. Ara hem d'aconseguir que al cap de l'any vingue un seguit de gent, unes 70 persones calculo. També ens encarreguen de buscar els homòlegs nacionals per realitzar l'intercanvi. A més, Olot és una ciutat molt cívica, amb una programació cultural estable, i això fa que esta gent s'emporte una imatge del país i que la transmete. Aquest no és l'objectiu principal, però ajuda a que vegin que no som una societat excloent, que els convidem a treballar amb nosaltres i ajudem en els seus projectes..

 

Lleida, la ciutat llunyana també per a la Franja?

 

Està claríssim. La capitalitat de Lleida és vital per naltres, perquè és el focus cultural, lingüístic, universitari... Al meu article me vaig queixar del fet que Lleida dimitís d'esta funció i es convertís en la capital d'uns terrenys deshabitats enormes, amb una densitat de població baixíssima. Tot i així, Lleida viu la mar de contenta, cosa que és letal per al territori. És una llàstima, perquè Lleida és una ciutat rica: té industria agroalimentària, té serveis, és nexe de comunicacions, té una universitat amb facultats molt importants... Però també té uns dirigents que no estan assumint la responsabilitat. I per acabar d'adobar-ho, ara amb Ciutadans a l'alcaldia, culturalment la ciutat quedarà coixa.

 

Però això no s'arrastra des de fa temps?

 

No sé quina és la causa i quin l'efecte. Si ve d'abans, s'ha acabat creant un caldo de cultiu propici perquè aparegue esta gent. I davant la deriva, han acabat unint Lleida a un projecte espanyol. Ací tenim una frase per a qui treballa per demés: "aquest treballant perdrà l'ofici". Doncs els polítics lleidatans, treballant han perdut l'ofici.

 

Per què ha acabat Lleida així?

 

Perquè no és un país en xarxa i una ciutat pot triar desconnectar. Mentre no aconseguim crear un projecte de país connectat, serà molt difícil de canviar la situació de Lleida. Si el procés independentista se'n surt, espero que es reforcin les vies per ser un país enxarxat.

 

La situació que es viu a Lleida ciutat no és la mateixa que trobem a les comarques de Ponent. 

 

És un tema administratiu. L'esquema provincial, amb les seues capitals, s'ho està emportant tot. Això està assecant el territori, evitant repartir la riquesa i acaba redundant en el seu perjudici. S'ha de pensar com es reequilibra el territori des del punt de vista del coneixement. Això arrelarà la gent als pobles i crearà vincles amb el territori. Però si agafes un esquema espanyol, tindràs un país espanyol.

escombrem-los, CUP, brossada, catanazis

escombrem-los, CUP, brossada, catanazis

Artícul a la merda de web Vilaweb

Escombrem-los, agranemlos en chapurriau, de agraná: agrano, agranes, agrane, agranem, agranam, agranéu, agranáu, agranen, agranat, agranats, agranada, agranades (a granades se hauríe de empendre an esta brossada).

 

http://www.elperiodico.com/es/politica/20170810/cartel-campana-cup-referendum-enfurece-pdecat-6217775

 

 

https://www.losreplicantes.com/articulos/cup-reivindica-feminismo-cartel-mujer-barriendo/ ja ja ja, feminismo! 

 

 

https://cat.elpais.com/cat/2017/08/10/catalunya/1502360042_582173.html

 

 

http://www.ara.cat/politica/campanya-esquerra-independentista_0_1848415213.html

 

 

https://www.elconfidencial.com/espana/cataluna/2017-08-10/cup-octubre-lema-referendum_1427422/

 

 

http://www.20minutos.es/noticia/3110608/0/campana-independentismo-cup-anuncio-sovietico-lenin/

 

 

http://www.ccma.cat/324/escombrem-los-la-campanya-de-la-cup-per-a-l1-0/noticia/2803792/

 

 

https://cronicaglobal.elespanol.com/politica/cup-pseudoescrache-camara-comercio_80876_102.html

 

 

http://www.elcatalan.es/la-cup-arran-aliados-mandaran-aviso-los-empresarios/

Juaquinico Arrufat, dessendén de pare de Valjunquera, co-fundadó de la Ascuma, Associació catalanista del Matarranya, Ascuma.org, llepasubvensions del catalanisme:

 

 

Anna Gabriel

Alforja , alforges

Alforja, alforges o alforjes.

 

Alforja de palma (Mallorca)

 

(DCVB)

Conjunt de dos sacs formats d'una sola peça llarga de roba doblegada pels dos extrems i cosida pels costats, amb la boca llarguera, a fi que, posats sobre l'espatlla d'una persona o l'esquena d'una bístia, pengi un sac a cada banda; cast. alforjas. Les fan de diferents mides i de diverses robes (cotó retort, cànem cru o ordit, etc.); algunes són per portar-les a l'espatlla, amb una bossa penjada davant i l'altra darrera, els treballadors del camp, captaires i altres, per dur-hi provisions o eines; altres van col·locades sobre l'esquena dels animals de peu rodó. Item dues alforges d'estam sotils, inv. any 1523 (Alós, Inv. 42). Unas alforges de vaca, doc. a. 1562 (Segura Hist. Sta. Col. 198). Dos frares de Sant Francesch | ab les alforjes, Costa Agre terra 18. Girau vos ses alforges, posàu-vos darrera sa bossa que duis ara davant, i sa de davant posau-la-vos darrera, Alcover Rond. vii, 72. «Frare d'alforja: lego profeso mendicante» (Martí G. Dicc.).—En rigor, una alforja és cada una de les bosses que formen el dit conjunt; per això aquest s'anomena quasi per tot en plural: alforges. Però a certes regions es diu també en singular: alforja, significant tota la peça.

—Per extensió, es diu també alforja una bossa de palma que duen penjada a l'esquena (Mall.).

Loc.—a) Amb les alforges a les mans, hi ha qui es mor de fam; ho diuen del quí no sap aprofitar-se del que li convé i que està en son poder.—b) Fer-se una alforja: no fer cas ni preocupar-se de res (Martí G. Dicc.).—c) Dur sempre l'alforja al coll: viure previngut (id. ibid.).

—d) Preparar (a algú) l'alforja: preparar-li allò que és necessari per un viatge; met., parlant d'un malalt, preparar-li la mortalla (id. ibid.).

—e) Tindre prevenguda l'alforja: tenir la butxaca plena (id. ibid.).

—f) Per a eixe viatge no calen alforges: ho diuen per expressar la ineficàcia o inutilitat de certa ajuda per una cosa determinada (València, Vinaròs).

—g) Propòsits d'alforja: propòsits volanders, ineficaços (Mall., ap. Aguiló Dicc.).

—h) Tirar-s'ho tot a les alforges: tirar-s'ho tot a l'esquena, no fer cas de res (Labèrnia-S. Dicc.).

—i) Ficar los peus a les alforges: dir coses sense solta, que no vénen a lloc (Aladern Dicc.).

—j) Treure els peus de l'alforja: perdre tota consideració o respecte (Labèrnia-S. Dicc.).

Fon.: əɫfɔ́ɾʒəs (Barcelona, Puigcerdà, Martinet, Conflent); aɫfɔ̞́ɾʧes (València, Tamarit); aɫfɔ̞́ɾʤes (Alacant, Alcoi, Castelló, Maestrat, Fraga); aɫfɔ́ɾʒes (Andorra, Organyà); əwfɔ́ɾʒəs (Vic, Torelló, Lluçanès); əwfɔ̞́ɾʒəs (Bal.); əwfɔ́ɾʒis (Sta. Col. de Q.); awfɔ́ɾʒes (Lleida, Artesa de S., Oliana); aɫfɔ́ɾʤɛ (Sort); aɫfɔ́ɾʤe (Fraga); aɫfɔ́ɾʤa (Dénia); aɫfɔ́ɾʧa (Alzira); awfɔ́ɾʤɛ (Pla d'Urgell); ufɔ́ɾʒə (Banyoles).

Intens.

—a) Augm.: alforjasses, alforjotes.

—b) Dim.: alforgetes, alforgeues, alforjons.

Etim.: de l'àrab al-ẖurj, mat. sign. («organes» en R. Martí Voc.; «besace, sacoche en laine pour mettre sur un bât, une selle» en Beaussier Dict. 162).