Mostrando entradas con la etiqueta comare. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta comare. Mostrar todas las entradas

viernes, 9 de octubre de 2026

Notice bibliographique, ouvrages, Isère + Table + Catalogue (FIN)

Notice bibliographique
Des divers Ouvrages imprimés en patois du département de l'Isère.

Octavio Serret, en la Librería Serret, en el 2012. / JULIO CARBÓ

I. Pastorale et tragi-comédie de Janin, par J. Millet. Grenoble, Cocson, 1633. in-4°, 122 pages.
II. Même ouvrage. Grenoble, 1700, in-8°.
III. Même ouvrage. Lyon, 1738, in-12.
IV. Même ouvrage. Grenoble, 1800, in-8°.
V. La pastorale de la constance de Philin et Margoton, par J. Millet. Grenoble, Raban, 1635, in-4°., 132 pages.
VI. La bourgeoisie de Grenoble, comédie en cinq actes et en vers, par 
J. Millet. Grenoble, Charvis; 1665, in-8°, 145 pages.
VII. Recueil de diverses pièces faites à l'antien (sic) langage de Grenoble, par les plus beaux esprits de ce temps-là. Grenoble, Charvis, 1662, in-12, 74 pages.
VIII. Lo dialogo de le quatro comare. Grenoble, in-8°. (S. D.)
IX. Épître en vers au langage vulgaire de Grenoble, sur les réjouissances qu'on y a faites pour la naissance de Monseigneur le Dauphin.
Grenoble, Faure, 1729, in-4°, 22 pages.
X. Grenoblo malhérou (par Blanc dit la Goutte). Grenoble, Faure, 1733, in-4°.
XI. Même ouvrage, suivi du Dialogo de le quatro comare. Grenoble, Giroud, in-8°. (Vers 1800).
XII. Même ouvrage. Grenoble, Cuchet, in-8°. (Vers 1800).
XIII. Coupi de la lettra u sujet de l'inondation arriva à Grenoblo lo 20 décembre 1740 (par Blanc dit la Goutte). Grenoble, Faure, 1740, in-4°. XIV. Mélanges en prose et en vers (par M. Menil-Grand), Grenoble, Allier, 1808, in-8°, 40 pages.

Fin de la notice bibliographique.



Table des articles contenus dans ce volume.
(N. E. Les numéros de page ne correspondent pas à ce format.)

                                Page. 
Préface.                             5

Première partie. Sur les idiomes vulgaires en général.  

Seconde partie. Sur les idiomes vulgaires du département 
de l' Isère. 49

Troisième partie. Littérature dauphinoise. 69

Appendix. 101

N° I. Lettre en vers patois sur l'inondation de Grenoble. 103 

II. Parabole de l'enfant prodigue en français. 110

III. Même parabole en langue vaudoise. 113

IV. Même parabole en patois de l'Oysan (Isère). 116

V. Même parabole en patois du Trièves (Isère). 120

VI. Fragmens extraits d'un Dictionnaire manuscrit 
du patois de Grenoble. 123

VII. Autres fragmens, Proverbes dauphinois. 128

VIII. Épître en vers patois sur la naissance du Dauphin. 131

IX. Noël en patois de Grenoble. 147

X. Poésies légères en patois. 150

XI. Serment de Louis de Germanie et des 
Seigneurs français en langue romane. 156

XII. Patois du treizième siècle, extrait d'un manuscrit de 
Marguerite de Duin, Prieure de la Chartreuse de Poleteins. 160

XIII. Vocabulaire alphabétique des mots les plus difficiles 
des idiomes vulgaires du département de l'Isère. 165
Notice bibliographique des Ouvrages imprimés en patois 
du département de l'Isère. 197

Fin de la Table.


Catalogue des livres de fonds et d'assortiment qui se trouvent chez Goujon, Libraire.

Art du blanchiment des toiles, fils et cotons de tout genre, par l'acide muriatique oxygéné, rendu d'un usage plus facile, avec la Méthode de décolorer et de ramener à un état de blancheur parfait toutes les toiles peintes ou imprimées, etc., par Pajot-des-Charmes; 1 vol. in-8°, orné de 9 planches. 6 fr.

Art (l') épistolaire, ou Dialogue sur la manière de bien écrire les lettres; ouvrage divisé en deux parties, les préceptes et les modèles, par L. F. Jauffret; 3 volumes in-18. 4 fr. 50 c.

Bibliothèque historique de la France, par Lelong; 5 vol. in-fol. 36 fr.
Bibliothèque historique de la France, par Lelong; nouvelle édition revue et augmentée, par Févret de Fontette. Paris, 1778; 5 gros vol. in-fol. rel. en demi-rel. 56 fr.

Considérations sur les Mœurs; par Duclos; in-18. 1 fr.

Dictionnaire élémentaire de Botanique, par Bulliard, revu et presqu'entièrement refondu par Richard, orné de 20 planches gravées en taille-douce par Sellier. 7 fr.

Dictionnaire étymologique de la Langue française, par Jauffret; 2 vol. 
in-18. 3 fr.

Discours sur les vices du Langage judiciaire, brochure in-8°. Paris, 
1809. 1 fr.

Doctrine sur l'Impôt, précédée de quelques vues sur l'Économie politique en général, par T. Guiraudet. Paris, an 8, 1 vol. in-8°. 2 fr, 50 c.

Élémens de l'Histoire moderne, ou Essai sur les mœurs et l'esprit des nations, par Voltaire; 5 vol in-8°. 18 fr.

Histoire de Thucydide, traduite du grec, par l'Évêque; 4 vol. in-8°. 12 fr.

Les Intérêts des Nations de l'Europe, développés relativement au commerce; 2 vol. in-4°. Leyde, 1766. 9 fr.

Lucrèce, traduction nouv., avec des notes, par Lagrange; 2 vol. in-12. 
4 fr. 

Mémoires sur les quantités d'eau qu'exigent les canaux de navigation; par Ducros, inspecteur-général des ponts-et-chaussées, chargé de l'inspection des canaux du Midi. in-8°, fig. 2 fr.

Narcisse, dans l'île de Vénus, par Malfilâtre; in-12, pap. vélin, cartonné.
1 fr. 50 c.

Nouveaux Élémens de la Science de l'Homme, par Barthez, nouv. édit. considérablement augmentée par l'auteur. Paris, 1806, in-8°. 2 vol. 13 fr.

Observations sur les traductions des lois romaines; par M. Berriat (Saint- Prix), professeur à l'École de droit de Grenoble; brochure in-8°, 1807.

Observations sur quelques points de l'Anatomie du singe vert, et Réflexions physiologiques sur le même sujet, par J. Lordat; in-8°.

Œuvres complètes de Claudien, traduites en français pour la première fois, avec des notes mythologiques, historiques, et le texte latin; 2 vol. in-8°.

Poésies de M. Aurelius Némésien, suivies d'une Idylle de J. Frascatot, sur les chiens de chasse, par Delatour, traducteur des Œuvres de Claudien, 1 vol. in-18, avec le latin à côté.

Promenades instructives d'un Père et de ses Enfans, traduit de l'anglais, 3 vol. in-18.

Propos de Table, suivis de Contes pour la veillée, et de Fables nouvelles; 1807, 1 vol. in-8°.

Pucelle d'Orléans, poëme en vingt-un chants; 2 vol in-18.

Recherches sur les divers Modes de publication des Lois, depuis les Romains jusqu'à nos jours; par M. Berriat-Saint-Prix; brochure in-8°. Paris, 1809.

Religieuse (la); 2 vol. in-18, fig.

Ruines (les), par Volney; in-8°., fig., dernière édit.

Salluste (histoire de), latin-français, par M. Lebrun; 2 vol. in-12.

Sténographie musicale, ou Manière abrégée d'écrire la Musique à l'usage des compositeurs et des imprimeries, par Lasalette; in-8°.

Traité de la structure, des fonctions et maladies du Foie, trad. de l'anglais de Saunders, par P. Thomas, D.M. M. in-8°.

Voyage en Hongrie, précédé d'une Description de la ville de Vienne, traduit de l'anglais par Cantwel, avec fig. et une carte générale de la Hongrie; 3 vol. in-8°.

Nouvelles recherches sur les patois ou idiomes vulgaires de la France

martes, 25 de agosto de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

Fray Rinaldo se gite en la seua comare, los trobe lo home de ella a la alcoba y li fan creure que estáen conjurán los cucs del fillol.

No va pugué Filostrato parlá dissimuladamén de les yegües de Partia que les espabilades siñores no lo entengueren y no sen enrigueren, encara que fen vore que sen enríen de un atra cosa. Después lo rey li va maná a Elisa que parlare, y ella, disposada a fé cas, va escomensá: Amables siñores, lo conjur del fantasma de Emilia me ha portat a la memória una história de un atre conjur, que, encara que no sigue tan bona com va sé aquella, com no me sen ocurrix ara datra sobre este assunto, la contaré.

Hau de sabé que a Siena va ñabé en tems passats un jove mol galantejadó y de honrada familia, de nom Rinaldo; y volén mol a una veína seua y mol hermosa Siñora y dona de un home ric, y esperán (si puguere trobá lo modo de parláli sense sospeches) conseguí de ella tot lo que dessichabe, no veénu dingú y están la Siñora embarassada, va pensá en convertís en lo seu padrí; y fen amistat en lo seu home, del modo que mes convenién li va pareixe lay va di, y aixina se va fé. Habénse, pos, Rinaldo convertit en padrí, y tenín alguna ocasió mes pintada per a pugué parláli, li va fé sabé en paraules aquella part de la seua intensió que ella mol abans ya habíe vist en les expressións dels seus ulls; pero poc li va valé, sin embargo, encara que no li desagradare a la Siñora habéu sentit. Va passá no mol después que, fore quina fore la raó, Rinaldo se va fé flare y, trobare com trobare aquella pastura, va perseverá en alló; y va passá que un poc, al tems cuan se va fé flare, habíe apartat lo amor que li teníe a la seua comare y datres vanidats. En lo pas del tems, sense dixá los hábits, va escomensá a aparentá y a vestís en bons teixits, y a sé galán y adornat, y a fé cansóns y sonetos y balades, y a cantá, y datres coses paregudes an estes.

Pero ¿qué estic yo dién de fray Rinaldo del que parlem? ¿Quí són los que no fan lo mateix? ¡Ay, perdissió del perdut món! No tenen vergoña de está gorts, de tindre la cara colorada, de pareixe refinats en los vestits y en totes les seues coses, y no com a coloms sino com a galls unflats en la cresta eixecada; y lo que es pijó, dixem als que tenen les seues seldes plenes de pots a cormull de electuari y de ungüentos, de caixes plenes de dolsaines, de botelletes en aigües destilades y en olis, de botes de malvassía y vi griego o datres bons vins, plenetes, hasta lo pun de que no pareixen seldes de flares, sino tendes de espéssies o drogueríes; no se avergoñíssen ells de que los demés sápien que són goluts y llépols, y se creuen que los demés no saben que lo mol dijú, los minjás ordinaris y escasos y lo viure sobriamen faigue als hómens prims y arguellats, y la mayoría de les vegades sanos; y si se fiquen doléns, al menos no es de gota, per a la que se sol doná com a medicamén la castidat y totes les demés coses apropiades a la vida de un flare.
Y se creuen que los demés no saben que ademés de la vida austera, les llargues vigílies, lo resá y lo dissiplinás han de fé als hómens blancs y apenats, y que ni san Domingo ni San Francisco, se vestíen, sense tíndre cuatre capes cada un, no de llaneta teñida ni de atres teixits señorils, sino fets en llana grossa y basta, y de coló natural, per a protegís del fret y no per a aparentá. ¡Que Deu los ajudo com nessessiten les almes de los simples que les alimenton!

Aixina pos, tornán fray Rinaldo a les seues primeres passións, va escomensá a visitá en molta frecuénsia a la seua comare; y habén creixcut la seua arrogánsia, en mes instánsies que abans u fée va escomensá a solissitáli lo que volíe de ella.

La bona Siñora, veénse solissitá mol y pareixénli fray Rinaldo mes guapo de lo que ere abans, sén un día mol importunada per nell, va recurrí a lo mateix que totes aquelles que tenen dessichos de consedí lo que sels demane, y li va di:

- ¿Cóm, fray Rinaldo, es que los flares fan eixes coses?
A lo que lo flare va contestá:

- Siñora, cuan yo me traga este hábit, que mel trac mol fássilmen, tos pareixeré un home fet com los atres, y no un flare.

La Siñora sen va enriure y va di:

- ¡Ay, pobra de mí! Sou padrí del meu fill, ¿cóm podríe sé aixó? Estaríe mol mal, y hay sentit moltes vegades que es un pecat massa gran; y en verdat que si no u fore faría lo que vullguéreu.

A lo que fray Rinaldo va di:

- Siríeu tonta si u dixáreu per naixó. No dic que no sigue pecat, pero datres mes grans ne perdone Deu a los que se arrepentixen. Pero diéume: ¿quí es mes parén del vostre fill, yo que lo vach aguantá al batech o lo vostre home que lo va engendrá?

La Siñora va contestá:

- Mes parén seu es lo meu home.

- Diéu la verdat - va di lo flare-. ¿Y lo vostre home no se gite en vosté? - Claro que sí - va contestá la Siñora.

- Pos - va di lo flare- y yo, que soc menos parén del vostre fill que lo vostre home, tan puc gitám en vos com lo vostre home.

La Siñora, que no sabíe lógica y sol nessessitáe una espenteta, o se va creure o va fé com que se creíe que lo flare díe la verdat; y va contestá:

- ¿Quí sabríe contestá a les vostres paraules?

Y después, no obstán lo sé padrí, se va dixá portá; y no u van fé una sola vegada, sino que en la tapadera de sé lo padrí, tenín mes fassilidat perque la sospecha ere poca, moltes y moltes vegades van está juns. Pero entre les demés va passá un día que, habén vingut fray Rinaldo a casa de la Siñora y veén que allí no ñabíe dingú mes que una criadeta de la Siñora, mol hermosa y agradable, va enviá al seu compañ en ella al colomá a enseñáli lo parenostre, y ell y la Siñora, que de la ma portabe al seu fillet, se van embutí a la alcoba y, tancán per dins, a un diván que allí ñabíe van escomensá a jugá; y están de esta guisa va passá que va torná lo home, y sense que dingú lo sentiguere sen va aná a la porta de la alcoba, y va doná uns cops, y va cridá a la dona.
Doña Agnesa, sentín aixó, va di:

- Morta soc, que aquí está lo meu home, ara sen donará cuenta de quina es la raó del nostre trate. Estabe fray Rinaldo casi despullat, aixó es sense hábit, y sense escapulari, en camiseta; lo que aixó sentín, va di tristemen:

- Diéu verdat; si yo estiguera vestit alguna manera trobaría, pero si li obriu y me trobe aixina no podré trobá cap excusa.

La Siñora, per una inspirassió ajudada, va di:

- Pos vestíutos; y cuan estiguéu vestit agarréu en brassos al vostre fillol y escoltéu be lo que vach a díli, per a que les vostres paraules estiguen de acuerdo en les meues; y dixéume fé a mí. Lo bon home no habíe dixat de cridá cuan la dona va contestá: - Ya vach. - Y eixecánse, sen va aná a la porta de la alcoba y, obrínla, va di: - Home meu, te conto que fray Rinaldo, lo padrí del chiquet, ha vingut, y grássies que Deu lo ha enviat, perque segú que si no haguere vingut hauríem perdut avui al nostre chiquet.

Cuan lo santurrón va sentí aixó, se va quedá pasmat, y va di: - ¿Cóm?

- Oh, home meu - va di la dona- , li ha vingut adés de repén un desmayo que hasta hay cregut que estabe mort, y no sabía qué fé, si no arribe a apareixe entonses fray Rinaldo, que, agarránlo en brassos, va di: «aixó són cucs que té a dins, que se li están arrimán al cor, y lo mataríen en seguridat; pero no tingáu temó, que yo los conjuraré y los faré morí a tots, y antes de que yo men vaiga de aquí voréu al chiquet tan sano com may lo hau vist». Y com te nessessitáem per a di sertes orassións y la criada no ha pogut trobát, les han anat a di en lo seu compañ al colomá, al puesto mes alt de la casa, y ell y yo ham entrat aquí dins; y com dingú mes que la mare del chiquet pot está presén a tal conjur, per a que datres no mos molestaren aquí mos ham tancat; y ara lo té ell en brassos, y crec que sol espere a que lo seu compañ haigue acabat de di les orassións, y ya deu está acabán, perque lo chiquet ya se ha reviscolat del tot. Lo saboc se va creure totes estes mentires, y lo cariño pel seu fill lo va emossioná, y no li va víndre al cap lo engañ de la dona y lo flare, sino que donán un gran suspiro va di: - Vull aná a vórel.

Va di la dona:

- No hi vaigues encara, que podríes fé malbé lo que se ha fet; espérat, aniré a vore si pots entrá y te cridaré. Fray Rinaldo, que tot u habíe sentit y se habíe vestit depressa y habíe agarrat al chiquet en brassos, cuan ya estáe preparat va cridá:

- Comare, ¿no es lo compare al que séntigo ahí?

Va contestá lo santurrón:

- Siñó, sí.

- Pos - va di fray Rinaldo - , veníu aquí.

Lo tontet va entrá y fray Rinaldo li va di:

- Tiníu al vostre fill, salvat per la grássia de Deu, cuan hay cregut hasta fa poc, que no lo voríeu viu al fes de nit; y be faríeu en fé ficá una figura de sera de la seua mida a la glória de Deu dabán de la estatua de San Ambrosio, per los mérits del Deu que tos ha fet esta grássia. Lo chiquet, al vore a son pare, va corre cap an ell y li va fé festes com fan los chiquets menuts; y ell, apretánlo als seus brassos, plorán com si lo traguere del fossá, va escomensá a besál y a donáli grássies al seu compare que lo habíe curat.

Lo compañ de fray Rinaldo, que no un padrenuestro sino mes de cuatre li habíe enseñat a la criadeta, y li habíe donat una bossa de fil blang que li habíe donat an ell una monja, y la habíe fet devota seua, habén sentit al santurrón cridá a la alcoba de la dona, a amagatóns habíe vingut a un puestet desde aon puguere vore y sentí lo que allí passabe.

Y veén que la cosa habíe eixit be, va baixá, y entrán a la alcoba va di: - Fray Rinaldo, les cuatre orassións que me vau maná di ya les hay dit totes. A lo que fray Rinaldo va di:

- Germá (frare, flare) meu, tens bona fusta y has fet be. En cuan a mí, cuan lo meu compare ha arribat no ne había dit mes que dos, pero nostre Siñó per lo teu traball y lo meu mos ha consedit la grássia de que lo chiquet se haigue curat.

Losaboquet va fé portá bon vi y pastes, y li va fé lo honor a son compare y al seu compañ en lo que ells teníen nessessidat mes que de atra cosa; después, eixín de casa en ells, los va encomaná a Deu, y sense esperá a fé la imache de sera, la va maná ficá en les atres, dabán de la figura de San Ambrosio, pero no de la de aquell de Milán.