Mostrando entradas con la etiqueta llengua valenciana. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta llengua valenciana. Mostrar todas las entradas

domingo, 3 de julio de 2022

Jurats de Valencia, Carlos V, Johan de Salaya, Juan Celaya

V. 

Carta de los jurados de Valencia al emperador Carlos V sobre la llegada del doctor Juan Celaya a aquella ciudad. (N. E. 11.7.1525)

S. C. C. R. M. 

Un gran doctor de París, natural de aquesta vostra ciutat de Valencia, nomenat mestre Joan de Salaya es vengut aci a visitar sa mare, y sos parents, e segon som informats, va a vostra cesarea e real magestad demanat per aquella. E per que sera molt gran servei de vostra magestat, et benefici universal, no sols dels studiants de aquesta universitat, mes encara de les altres universitats, e studis generals de aquestos seus regnes de Espanya, que sent tan famos doctor, lo qual continuament, desque es vengut, ha preicat en aquesta ciutat, y en ses prehicacions ha fet grant fruit axi per la gran doctrina com per la bona vida de aquell; residis e tingues catedra doctoral, en lo studi general de aquesta vostra ciutat: la qual ne seria molt honrada que fill natural de aquella la tingues. Desijam, e volriem ab totes nostres forces procurar, que lo dit mestre Salaya se volgues aturar y assentar en aquesta ciutat, jatsia la dita ciutat al present per les grans adversitats, e dans que ha sostengut a causa de les rebelions e comocions populars, no puga satisfer, ni donarli tan gran salari que correspongues al que en França cascun any li donen; que alla segons havem sabut, fan molt gran cas de ell: e per la gran fama e doctrina sua li han donat una dignitat, de la qual reb cascun any setcens ducats de salari; e ultra aço, es vicari general de deu Bisbats en les terres de França; de forma que cascun any de totes estes dignitats te pus de mill ducats de salaris, et renda certa, lo que es impossibile aquesta ciutat poderloi donar per la raho de sus dita. Empero confiam, que per ser lo dit mestre Salaya, natural daquesta ciutat, si nosaltres per alguna via li podem procurar alguna dignitat ecclesiastica, e donarli per altra part algun rahonable salari, elegira pus prest restar en aquesta ciutat, que es mare de aquell, que no tornarsen en França.

E per ço recordant nos que v. magestat te una canongia en la seu catedral daquesta ciutat, de la qual sa magestat no reb ninguns emoluments, sino quant es personalment en aquesta sua ciutat, y essent absent daquella, la dita canongia tos temps vaga: y creent nosaltres que per esser lo dit mestre Salaya home de molt bona vida, tenint la dita canongia, sera content ab lo salari que nosaltres li constituhirem, residir y aturar en aquesta ciutat y estudi general daquella, y fer hi tal fruit que nostre Senyor Deu, y v. magestat ne seran servits, y aquesta vostra ciutat molt decorada, et honrrada: habem delliberat scriure e suplicar a v. magestad, sia merce de aquella fer gracia de dita canongia al dit mestre Salaya de vida sua tan solament, e manarli, que residexca en aquesta vostra ciutat, permetent sa magestat en nenguna manera que un tan gran doctor, como es aquest, sen torne a França, sino que reste en aquesta ciutat e regne, peraque tota hora que dell se volrra servir, sia pus prompte pera tot lo que convinga al servey de nostre Senyor Deu, y de vostra cesarea magestat, y salvacio de les animes. 

Suplicant la divina magestat conserve e augmente la vida e imperial estat de v. magestat ab triunfo e victoria dels enemichs de la sua imperial e real corona. De la vostra ciutat de Valencia a XI. de Juliol MDXXV. = De V. C. C. R. M. = Humils subdits e feels vassalls, que besen les mans de v. magestat. = Los jurats de Valencia. 

Traducción castellana de este documento

S. R. C. C. R. M. 

Ha venido a esta vuestra ciudad a visitar a su madre y a sus deudos un gran doctor de París, natural de ella, llamado el maestro Juan de Salaya, el qual hemos entendido que va a vuestra corte llamado por V. C. R. M. Y por quanto se haría un gran servicio a V. M. y general beneficio a los estudiantes, no sólo de esta universidad, sino de las otras y de todos los estudios generales de estos vuestros reynos de España, si este famoso doctor, que desde su llegada predica continuamente en esta ciudad con gran fruto por su mucha doctrina y su buena vida, residiese en ella, y tuviese cátedra doctoral en su estudio general; de lo qual por otra parte le resultaría mucha honra por ser hijo suyo: deseamos y quisiéramos procurar con todas nuestras fuerzas que el dicho maestro Salaya se resolviese a permanecer y avecindarse en esta ciudad, no obstante que desde luego la ciudad por los grandes contratiempos y daños que ha padecido, a causa de las rebeliones y alborotos del pueblo, no pueda consignarle una dotación anual correspondiente a la que tiene en Francia, donde sabemos se hace gran caso de su persona, y que por su gran crédito y doctrina le han dado una dignidad que le vale setecientos ducados; y además de esto es en aquella tierra vicario general de diez obispados, de suerte que junta en todo más de mil ducados de renta fija, a que no puede llegar esta ciudad por lo que llevamos expuesto. Mas por ser dicho maestro Salaya hijo de esta ciudad, confiamos que si por algún medio pudiésemos procurarle alguna dignidad eclesiástica, y darle además alguna decente dotación, preferiría quedarse en esta su patria. 

Por tanto, teniendo presente que V. M. tiene en la iglesia catedral de esta ciudad una canongía, de que no percibe emolumento ninguno sino quando se halla presente, y que durante su ausencia está siempre vacante: juzgando también que por ser el dicho maestra Salaya hombre de muy buena vida, obteniendo esta canongía, se determinará con el salario que le consignemos a residir y permanecer en esta ciudad y su estudio general, y hacer aquí tal fruto que ceda en servicio de Dios nuestro Señor y de V. M. y decoro de esta vuestra ciudad: hemos deliberado escribir a V. M. suplicándole tenga a bien agraciar con esta canongía al dicho maestro Salaya durante su vida solamente, y mandarle que resida en esta vuestra ciudad; disponiendo V. M. que un doctor tan insigne no se vuelva a Francia, sino que permanezca en esta ciudad y reyno; para que a todo tiempo que quiera servirse de él, esté más a mano para quanto convenga al servicio de Dios nuestro Señor y de V. C. M. y a la salvación de las almas. Suplicamos a Dios nuestro Señor conserve y aumente la vida e imperial estado de V. M. con triunfo y victoria de los enemigos de su real e imperial corona. De vuestra ciudad de Valencia a 11 de Julio de 1525. = D. V. C C. R M. = Humildes súbditos y fieles vasallos, que besan las manos de V. M. = Los jurados de Valencia.

viernes, 9 de julio de 2021

Amazon, Vita Christi, Isabel de Villena

Açi comença hun vita christi en romanç per que los simples e ignorants puguen saber e contemplar la vida e mort del nostre redemptor e senyor Jesus amador nostre. al qual sia donada gloria e honor de totes les obres nostres com a faedor e ordenador de aquelles.


No está la opsió de publicá en valensiá, llengua valensiana, a Amazon.


Kempis  Vita Christi POR Sor Ysabel  DE Villena Letra Gótica. Libro *Rarísimo Impreso *año (en lugar de virgulilla ñ hay ^ circunflejo desplazado a la derecha) 1497. Incunables 1973 (BNE)
 
Vita Christi de la Reuerent Abb´adl´atínta. (la t está damún de la radera a. pareix un muixó. (Abbadessa de la Trinitat)




Vita Christi, final

Si no lo vols o no lo pots comprá, descarrégatel en doc aquí

Amazon, Vita Christi, Isabel de Villena

Açi comença hun vita christi en romanç per que los simples e ignorants puguen saber e contemplar la vida e mort del nostre redemptor e senyor Jesus amador nostre. al qual sia donada gloria e honor de totes les obres nostres com a faedor e ordenador de aquelles.


No está la opsió de publicá en valensiá, llengua valensiana, a Amazon.


Kempis  Vita Christi POR Sor Ysabel  DE Villena Letra Gótica. Libro *Rarísimo Impreso *año (en lugar de virgulilla ñ hay ^ circunflejo desplazado a la derecha) 1497. Incunables 1973 (BNE)
 
Vita Christi de la Reuerent Abb´adl´atínta. (la t está damún de la radera a. pareix un muixó. (Abbadessa de la Trinitat)




Vita Christi, final

Si no lo vols o no lo pots comprá, descarrégatel en doc aquí

sábado, 10 de abril de 2021

BIBLIOTECA NACIONAL DE ESPAÑA, humillación a los autores valencianos.

Humillación de la BNE a los autores valencianos.



¿I EL SIGLE D'OR DE LA LLENGUA VALENCIANA A ON HA QUEDAT PER A ESTOS VENUTS?

No podem entendre en cap cas esta publicació, que mentix impunement, exigim una rectificació i el borrat d'este mensage carregat de mentira, una autèntica vergonya per a l'entitat i per als valencians. @BNE_biblioteca Corrija inmediatamente.

DICCIONARI:

TRADUCTOR:

¿I EL SIGLE D'OR DE LA LLENGUA VALENCIANA A ON HA QUEDAT PER A ESTOS VENUTS?
Si Jason Statham fore valenciá:

Fill meu, t´he dit mil voltes que aproves sense rechistar i au, i despuix...
El puto català del colege, es queda en el colege!

Y ojito en la web de levante EMV.




Fill meu, t´he dit mil voltes que aproves sense rechistar i au, i despuix... El puto català del colege, es queda en el colege!

normativa genuina, NdP, RACV, 1982, gastes, amics, familia, treball, etc...

Entre los seres humanos dedicados a provocar la risa o sátira por motivación política existe el humorista heroico, el que lucha contra los abusos del poder, sean corruptos de izquierda o derecha. En el lado oscuro, bajo la bandera de la hipocresía, está el bufón al servicio siempre de sus amos, a los que jamás criticará, salvo en algún detalle sin importancia y, si lo hace, será por estrategia o disimulo.

Entre el ganado de los abyectos tenemos al bufón gráfico Ortifus, de la Corte del Régimen catalanista; siempre dócil y silente ante el avance del fascismo expansionista catalán. Ansioso, el citado espadón gráfico otea diariamente el panorama informativo buscando presa fácil. Su extraño daltonismo sólo capta lo que ordena la línea editorial del último vestigio del franquismo, el diario «Levante», fundado con esa anodina y ofensiva cabecera en abril del Año Triunfal 1939. Ahora, bajo la disciplina del grupo catalán Prensa Ibérica, fomenta el autoodio a lo valenciano y a España.

En la viñeta de hoy (Levante, 17/05/2020), el servicial Ortifus, con sutileza del III Reich, ridiculiza a los ciudadanos libres que se manifiestan por toda España contra las arbitrariedades del gobierno Frankenstein de filoetarras, catalanazis, comunistas millonarios y su monigote (ninotSánchez; a los que Ortifus guarda un respeto casi sagrado ¿Y qué hace el sectario? A la bandera española la degrada a banderita, algo que jamás haría con la catalana robada a Aragón. Y a los portadores de la enseña los reduce a «pijos», pues todo el que lleve esa «banderita» es enemigo de la ideología del diario ‘Levante’, el protegido por Chimo Puig, Mónica Oltra, Marsà y el teatral catalán Ribó que humilla a Valencia. El bufón de la Casta en el poder degrada a simples pijos a los españoles que gritan libertad, algo que a Ortifus le huele a chamusquina; pues, ¿y si mis amos del Levante, por lo que fuera, son sustituidos por otros que defienden a Valencia y a España? ¡Puff, qué miedo, hay que deshumanizar a esta chusma de pijos y banderitas de mierda!. Estos pijos de la banderita de España son, según la RAE:

«PIJO: adj. despectivo. Dicho de una persona: Que en su vestuario, modales, lenguaje, etc., manifiesta afectadamente gustos propios de una clase social adinerada» (DRAE)

Lo que comenzó con chistosas analogías insultantes, que iban subiendo de tono (ratas, cerdos…) acabó por degradar a simples bestias a los judíos. No eran humanos y, en consecuencia, serían prescindibles para la sociedad aria.

Lo que comenzó con chistosas analogías insultantes, que iban subiendo de tono (ratas, cerdos…) acabó por degradar a simples bestias a los judíos. No eran humanos y, en consecuencia, serían prescindibles para la sociedad aria.

Esto recuerda a la estrategia nazi de deshumanizar colectivos humanos, como los judíos, hasta convertirlos poco a poco en simples números y, después, cenizas y humo. Aquí, la progresía divina sigue hiriendo a las personas con los denigrantes charnego (perro), maqueto, churro, blavero…, además de llamar «bestias» a los que hablan español. Y el graciosillo Ortifus, agradecido por el hueso que le tiran los progres del poder, calla como un emboscado bufón de la adinerada Corte de los arios catalanes que gobiernan España y el diario Levante.

BIBLIOTECA NACIONAL DE ESPAÑA, humillación a los autores valencianos.

Humillación de la BNE a los autores valencianos.



¿I EL SIGLE D'OR DE LA LLENGUA VALENCIANA A ON HA QUEDAT PER A ESTOS VENUTS?

No podem entendre en cap cas esta publicació, que mentix impunement, exigim una rectificació i el borrat d'este mensage carregat de mentira, una autèntica vergonya per a l'entitat i per als valencians. @BNE_biblioteca Corrija inmediatamente.

DICCIONARI:

TRADUCTOR:

¿I EL SIGLE D'OR DE LA LLENGUA VALENCIANA A ON HA QUEDAT PER A ESTOS VENUTS?
Si Jason Statham fore valenciá:

Fill meu, t´he dit mil voltes que aproves sense rechistar i au, i despuix...
El puto català del colege, es queda en el colege!

Y ojito en la web de levante EMV.




Fill meu, t´he dit mil voltes que aproves sense rechistar i au, i despuix... El puto català del colege, es queda en el colege!

normativa genuina, NdP, RACV, 1982, gastes, amics, familia, treball, etc...

Entre los seres humanos dedicados a provocar la risa o sátira por motivación política existe el humorista heroico, el que lucha contra los abusos del poder, sean corruptos de izquierda o derecha. En el lado oscuro, bajo la bandera de la hipocresía, está el bufón al servicio siempre de sus amos, a los que jamás criticará, salvo en algún detalle sin importancia y, si lo hace, será por estrategia o disimulo.

Entre el ganado de los abyectos tenemos al bufón gráfico Ortifus, de la Corte del Régimen catalanista; siempre dócil y silente ante el avance del fascismo expansionista catalán. Ansioso, el citado espadón gráfico otea diariamente el panorama informativo buscando presa fácil. Su extraño daltonismo sólo capta lo que ordena la línea editorial del último vestigio del franquismo, el diario «Levante», fundado con esa anodina y ofensiva cabecera en abril del Año Triunfal 1939. Ahora, bajo la disciplina del grupo catalán Prensa Ibérica, fomenta el autoodio a lo valenciano y a España.

En la viñeta de hoy (Levante, 17/05/2020), el servicial Ortifus, con sutileza del III Reich, ridiculiza a los ciudadanos libres que se manifiestan por toda España contra las arbitrariedades del gobierno Frankenstein de filoetarras, catalanazis, comunistas millonarios y su monigote (ninotSánchez; a los que Ortifus guarda un respeto casi sagrado ¿Y qué hace el sectario? A la bandera española la degrada a banderita, algo que jamás haría con la catalana robada a Aragón. Y a los portadores de la enseña los reduce a «pijos», pues todo el que lleve esa «banderita» es enemigo de la ideología del diario ‘Levante’, el protegido por Chimo Puig, Mónica Oltra, Marsà y el teatral catalán Ribó que humilla a Valencia. El bufón de la Casta en el poder degrada a simples pijos a los españoles que gritan libertad, algo que a Ortifus le huele a chamusquina; pues, ¿y si mis amos del Levante, por lo que fuera, son sustituidos por otros que defienden a Valencia y a España? ¡Puff, qué miedo, hay que deshumanizar a esta chusma de pijos y banderitas de mierda!. Estos pijos de la banderita de España son, según la RAE:

«PIJO: adj. despectivo. Dicho de una persona: Que en su vestuario, modales, lenguaje, etc., manifiesta afectadamente gustos propios de una clase social adinerada» (DRAE)

Lo que comenzó con chistosas analogías insultantes, que iban subiendo de tono (ratas, cerdos…) acabó por degradar a simples bestias a los judíos. No eran humanos y, en consecuencia, serían prescindibles para la sociedad aria.

Lo que comenzó con chistosas analogías insultantes, que iban subiendo de tono (ratas, cerdos…) acabó por degradar a simples bestias a los judíos. No eran humanos y, en consecuencia, serían prescindibles para la sociedad aria.

Esto recuerda a la estrategia nazi de deshumanizar colectivos humanos, como los judíos, hasta convertirlos poco a poco en simples números y, después, cenizas y humo. Aquí, la progresía divina sigue hiriendo a las personas con los denigrantes charnego (perro), maqueto, churro, blavero…, además de llamar «bestias» a los que hablan español. Y el graciosillo Ortifus, agradecido por el hueso que le tiran los progres del poder, calla como un emboscado bufón de la adinerada Corte de los arios catalanes que gobiernan España y el diario Levante.

Vicente Gómez, lengua valenciana

En 1609, a pesar d'haver estudiat en Tarragona, el catedràtic Vicente Gómez tenia clar que escrivia en Llengua Valenciana.

"Historias del Idioma Valenciano", p. 146

Fiestas, y Sermones Redondillas por el mismo, en lengua Valenciana.

Lluys la raho ho demostra, que puix Valencia se honrà de ser vostra mare, y nostra, yo tambe qual Valencià vos lloe en la festa vostra. Y que ab llengua Valenciana vostres llaors comence est dia la propria raho ho demana, que es esta la llengua mia, y en vos la llengua mes plana. Que si ab versos elegans honraruos (honrarvos) Valencia vol, entre versos Castellans, per elegants qualseuol (qualsevol) tindra als nostres Valencians.

Lluys la raho ho demostra, que puix Valencia se honrà de ser vostra mare, y nostra, yo tambe qual Valencià vos lloe en la festa vostra. Y que ab llengua Valenciana vostres llaors comence est dia la propria raho ho demana, que es esta la llengua mia, y en vos la llengua mes plana. Que si ab versos elegans honraruos (honrarvos) Valencia vol, entre versos Castellans, per elegants qualseuol (qualsevol) tindra als nostres Valencians.

1462:

Als molt reverends e pare en Christ egregis nobles e magnifichs senyors diputats e concell residents en Barchinona.
Molt reverends e pares en Christ egregis nobles e magnifichs senyors. Be cert sotz (occitano; sou; sois) certificats de les novitats e insults qui en aquesta terra se fan per los pagesos e homens de remença los quals son molt innormes car dimarts a XXVII del present mes de abril los dits pagesos en nombre de XX en XXV son anats a la casa de mossen Berenguer Barutell senyor de la baronia de Bestraca e li son entrats en la casa prenent lo dit mossen Barutell matent li una cadena per lo coll stacant lo aqui axi com un presoner dins la sua casa mateixa fahents li molts anugs e no volents se atentar de ferli tals vexacions li son entrats en la cambra hora que la senyora sa muller no era levada fahents en la dita cambra molts arramiments (arrimaments) contra ella de ballestes parades e altres diverses armes e la faheren exir de la cambra ella e tots sos infants. E apres li han portats tots los bens que tenia en la casa axi robes de vestir com moble de casa que portar sen han pogut de que es stada molt cruel cosa e squiva. E so certa per dit de ells mateixos faran semblant novitat a mi e altres circumvehins e per la molta enveya (envidia; enveja) que ells han de pendre aquesta força que yo tinch per retraures e fer sa forts axi com sia clau del plan (plano, llano; pla) de la montanya. E per tant com so dona viuda (no siempre escriben vidua) no he modo de guardarme de semblants inconvenients e per (falta aço, so he) deliberat scriure a vosaltres pregant vos me vullau donar aquell concell e ajuda que de vosaltras sper car fins aci jom tenia altrament segura fins ara que la Senyora Reyna ma trames a dir per lo veguer e fisch de Camprodon menantme que yo nom empatxas de neguns malificis que los dits homens de remença hajan fets a Sant Pau si en altres parts ans de aquells me inhabeix (inhibeix; inhibe) que nom puga coneixer ni contra los vassalls meus ni altres. E de totes aquestes poreu esser pus largament informats per lo portador qui es En Miquel Merques de Besalu lo era aci present al qual donats (occitano; doneu, donéu; dad) fe e creença en tot lo que de part mia vos dira. E so presta mossenyors a la ordinacio vostra. Scrita a Castellfolit a XXVIII de abril. - Mossenyors qui a vosaltres me coman Beatriu de Cruilles.

Junto con la carta que precede, iba también la que sigue.

A la molt honorable la Senyora a Castellfolit sia dada.
A la molt honorable senyora. Yo Francesch de Verntallat vos prech que torneu les penyores En Hualguer de Sangles de aqui diumenge per tot lo dia e de aço me fereu gran plaer com mossen Barutell prech vos que no vos haja fer anugs. Feta a XXVII de abril. - Francesch de Verntallat.

Vicente Gómez, lengua valenciana

En 1609, a pesar d'haver estudiat en Tarragona, el catedràtic Vicente Gómez tenia clar que escrivia en Llengua Valenciana.

"Historias del Idioma Valenciano", p. 146

Fiestas, y Sermones Redondillas por el mismo, en lengua Valenciana.

Lluys la raho ho demostra, que puix Valencia se honrà de ser vostra mare, y nostra, yo tambe qual Valencià vos lloe en la festa vostra. Y que ab llengua Valenciana vostres llaors comence est dia la propria raho ho demana, que es esta la llengua mia, y en vos la llengua mes plana. Que si ab versos elegans honraruos (honrarvos) Valencia vol, entre versos Castellans, per elegants qualseuol (qualsevol) tindra als nostres Valencians.

Lluys la raho ho demostra, que puix Valencia se honrà de ser vostra mare, y nostra, yo tambe qual Valencià vos lloe en la festa vostra. Y que ab llengua Valenciana vostres llaors comence est dia la propria raho ho demana, que es esta la llengua mia, y en vos la llengua mes plana. Que si ab versos elegans honraruos (honrarvos) Valencia vol, entre versos Castellans, per elegants qualseuol (qualsevol) tindra als nostres Valencians.

1462:

Als molt reverends e pare en Christ egregis nobles e magnifichs senyors diputats e concell residents en Barchinona.
Molt reverends e pares en Christ egregis nobles e magnifichs senyors. Be cert sotz (occitano; sou; sois) certificats de les novitats e insults qui en aquesta terra se fan per los pagesos e homens de remença los quals son molt innormes car dimarts a XXVII del present mes de abril los dits pagesos en nombre de XX en XXV son anats a la casa de mossen Berenguer Barutell senyor de la baronia de Bestraca e li son entrats en la casa prenent lo dit mossen Barutell matent li una cadena per lo coll stacant lo aqui axi com un presoner dins la sua casa mateixa fahents li molts anugs e no volents se atentar de ferli tals vexacions li son entrats en la cambra hora que la senyora sa muller no era levada fahents en la dita cambra molts arramiments (arrimaments) contra ella de ballestes parades e altres diverses armes e la faheren exir de la cambra ella e tots sos infants. E apres li han portats tots los bens que tenia en la casa axi robes de vestir com moble de casa que portar sen han pogut de que es stada molt cruel cosa e squiva. E so certa per dit de ells mateixos faran semblant novitat a mi e altres circumvehins e per la molta enveya (envidia; enveja) que ells han de pendre aquesta força que yo tinch per retraures e fer sa forts axi com sia clau del plan (plano, llano; pla) de la montanya. E per tant com so dona viuda (no siempre escriben vidua) no he modo de guardarme de semblants inconvenients e per (falta aço, so he) deliberat scriure a vosaltres pregant vos me vullau donar aquell concell e ajuda que de vosaltras sper car fins aci jom tenia altrament segura fins ara que la Senyora Reyna ma trames a dir per lo veguer e fisch de Camprodon menantme que yo nom empatxas de neguns malificis que los dits homens de remença hajan fets a Sant Pau si en altres parts ans de aquells me inhabeix (inhibeix; inhibe) que nom puga coneixer ni contra los vassalls meus ni altres. E de totes aquestes poreu esser pus largament informats per lo portador qui es En Miquel Merques de Besalu lo era aci present al qual donats (occitano; doneu, donéu; dad) fe e creença en tot lo que de part mia vos dira. E so presta mossenyors a la ordinacio vostra. Scrita a Castellfolit a XXVIII de abril. - Mossenyors qui a vosaltres me coman Beatriu de Cruilles.

Junto con la carta que precede, iba también la que sigue.

A la molt honorable la Senyora a Castellfolit sia dada.
A la molt honorable senyora. Yo Francesch de Verntallat vos prech que torneu les penyores En Hualguer de Sangles de aqui diumenge per tot lo dia e de aço me fereu gran plaer com mossen Barutell prech vos que no vos haja fer anugs. Feta a XXVII de abril. - Francesch de Verntallat.

domingo, 27 de diciembre de 2020

LA LLENGUA VALENCIANA EN LA NATIVITAT DE 1758.

LA LLENGUA VALENCIANA EN LA NATIVITAT DE 1758.

De RICART GARCIA MOYA.

I yo com unic responsable de la traduccio al valenciá del articul i de les “llicencies”.

Es tan bonico este articul i l'he llegit tantes vegaes, que ya el considere un poc meu i el vaig incloure en la meua novela "Pinzellaes......"

"....El 25 de decembre de 1758, mentres el rey de Valencia escoltava en sa cort madrilenya villancicos cantats per Farinelli il “Castrati”-la millor veu tiple d'Europa-,les capelles musicals del Reyne de Valencia oferien composicions referides al naiximent de Jesus i , en una de les seues lletres, recolzava el ús de la llengua valenciana i la seua equivalencia en els restants idiomes europeus.

Aquell matí, seguint la tradicio, els coros de la Seo, interpretaren melodies compostes per el mestre de capella don Pasqual Fuentes Alcácer . Tot era normal, hasta que aplegá el villancico quart i-davant la sorpresa general- s'escoltaren llaors al Chiquet Deu en la llengua mes dolça de la terra:

El Cel y la Terra. La Esfera, El abisme,

els Angels, y els Homens, ab tot lo criat,

publiquen, celebren, veneren y ensalsen

ab pompa festiva la Nativitat”

A l'introduccio seguien quatre veus castellanes que, sorprengudes, interrogaven sobre “aquella extraña armonía que, aun mal entendida, el alma, y la vida nos llega a robar”

Açi, el mestre de capella, fea callar als coros pera poder sentir el mensage, i entrava un molt nitid solo de tiple anunciant que era VALENCIA (en mayuscules en l'original) qui cantava a Jesus: “Perque te sels de escoltar tots los anys que li canten Castella, Italia, Fransa y Portugal”. El autor recurrix a la prosopopeya-artifici poetic que permet parlar a les coses- pera que la veu del Reyne exprese el seu enfado perque el cantics soles es feen en castellá, italiá, frances i portugues.

Don Pasqual Puentes, naixcut en Aldaya en 1718, coneixia el mon del pentagrama des d'els 10 anys, quan fon infant del coro catedralici. Per aixo que els versos 23 i 24 tinguen interes en sugerir que, “en este Sigle”, no s'havia cantat a la Nativitat en valenciá.

y en este Sigle no es troba memoria

de que hacha (sic) Valencia vengut a cantar”

La veu tiple pregonava que la llengua valenciana, “por su brevedad y elegancia, ninguna otra la podia superar”; juï mateix al fet per Cervantes en el Persiles. A continuacio, desafiant, el soliste anonciava que: “Y per tant, ab llicencia o sens ella,alegre y gustosa,torna a publicar” El “torna a publicar” es referia a que el coro tornava a fer publica l'introduccio en valenciá: “El Cel y la Terra etc.”. La resposta castellana donava rao a la demanda: “Pues que pide razón y justicia, al Niño en su idioma divierta”.

De seguit sorgix un dialec entre el coro i el soliste en valenciá modern, molt prop del d'ara mateix i gens paregut al catala impost en l'inmersio. Aixi, en el vers 40, aon diu”esta nit en Valencia”, els inmersors del IEC (que han prohibit el ús de “en” davant els noms propis), ho mudarien en “aquesta nit a Valencia”, com dirien els de Canal 9....(A punt ara)

Al villancico valenciá de 1758 - obra popular de actor cult - va seguir atre en Nadal de 1759. En els dos trobem les terminacions en ea, com bellea i noblea; no les castellanes i catalanes bellesa i noblesa. De la mateixa manera, els verbs no van en guionets en enclitics “entregarli” (v.52), no entregar-li. Don Pasqual Fuentes escrivia eixemple, no exemples; navaixes, no navalles; yo, no jo; en huit, no amb vuit; y lo, no i el; ilustre ciutat, no il.lustre. Tambe trobem el adverbi ahón (adonde), consevat per Escrich en 1851 i eliminat per el IEC.

De la mateixa decada tenim en la Biblioteca de Catalunya (per cert,¡que desagradables son els encarregats de la Sala de Reserva!) un villancico en catala, a on llegim “naixament, saltan i vallan, noi, mocado, janer, gentilessa, bellessa (Bib.Cat.Ms.49); que, en el valenciá modern de Pasqual Fuentes, serien: naiximent, boten y ballen, chiquet, mocador, giner, gentilea, bellea.

Com es habitual, la furtamantes de la Gran Enciclopedia Catalana ha capturat a Pasqual Fuentes en les seues pagines, cridantli “músico catalan”, encara que mai chafá el principat sense princip. Pero en Nadal es millor oblidar el mal somni expansioniste i enrecordarse en orgull d'aquells que en 1758 (el notari Ros, el croniste Sales, el dominic Galiana i, -pot ser en braços de sa mare-, el chiquet Vicent Martin, futur rival de Mozart) pugueren escoltar la llengua valenciana moderna, sense els barbarismes del IEC. Estos varen ser els versos que tancaven el festiu mati de Nadal:

Aria a 4 voces:

Y entre tant repetixca el fervor

dels cors valencians,

perque tinga son fi el Villancico

de ahón va comenzar

Coros:

El Cel y la Terra, la Esfera, el Abisme,

els Angels y els Homens,

ab tot lo criat.....”